A vegades ets una mica absurd.

Penso que et penses que jo encara vull estar amb tu.

Crec que et creus que segueixo estant als teus peus.

Imagino que imagines que si et busco és perquè et necessito.

Hi ha una norma absurda regint-te

que no permet a les persones del teu passat

seguir estant vives en el teu present.

I d’aquesta manera et perds grans coses.

Apartes a manotades qualsevol possibilitat de comunicació.

Per alguna raó estranya no confies en poder viure

tots dos en el mateix món.

Per mi és natural que les vides es creuin de tant en tant.

I tu penses que és una situació artificial.

Però escolta no és tan estrany.

No és control,

no és obsessió,

no és amor,

és simple i desinteressat.

Ni busco,

ni vull trobar.

És tan senzill com no voler-te eliminar.

Vulguis que no, vas ser important.

Vols esborrar qualsevol rastre del passat.

I jo fent-me teories que no tiren endavant.