L'escena de la serie del migdia.

Heus aquí una nova secció per el meu blog:

L'ESCENA DE LA SERIE DEL MIGDIA...

(Ella camina pel carrer dirigint-se cap a casa seva. De lluny veu que hi ha un noi que no coneix que la mira fixament. Mira cap als costats no fos cas que no la miri a ella. Però no hi ha ningú més. Al final es creuen.)

Ell- Hola! Tu ets la Maria Helena, oi?

Ella- Sí. Però tu qui ets?

Ell- No em coneixes. Soc un amic del Joan Esteve.

(Quan sent aquest nom canvia totalment l'expressió i li entra molta pressa)

Ella- Ah doncs molt bé. Bona tarda!

Ell- No, no, no! Espera!

Ella- No em facis perdre el temps eh.

Ell- És que quan t'he vist no he pogut evitar parar-te.

(Amb una molt de rancor)

Ella- Tu ets un dels amics que no em va voler presentar mai, espera que me'n recordi... Sí, el Francesc Xavier.

Ell- Sí és...

Ella- Bé doncs no tinc res a dir-te. (Marxant)

Ell- Espera siusplau!

Ella- QUÈ??? No vull saber-ne res del Joan Esteve!

Ell- Doncs t'he de demanar que el truquis.

(Sorpresa, indignada, no podent-s'ho creure)

Ella- Perdonaa?

Ell- Sí. És que està fet caldo. Crec que li aniria bé veure't i xerrar una estona amb tu.

Ella- I què n'he de fer jo de si esta feliç o esta deprimit? Ja no te res a veure amb mi, ja no és el meu objectiu. I et recordo que va ser ell qui ho va deixar. Va ser ell qui em va donar esperances de tornar-nos a veure algun dia, dient que seguiríem mantenint el contacte i que jo li seguia important i que al final va desaparèixer sense deixar ni rastre.

Ell- Ho sé, ho sé, Maria Helena. El que passa és que se sent culpable i esta desfet per tot això. Perquè creu que no el perdonaràs mai. Té molts remordiments. Jo sempre li dic que tu ho deus haver superat i que no en tens de rancor, però no em creu. No remunta!

Ella- Ha!! Doncs que els tingui! Perquè no és que se senti culpable, és que ho és. Em va tractar com un mocador de paper, com un llumí... I encara no he rebut cap resposta a tots els perquès... Però no vull saber res d'ell!!

Ell- Precisament crec que esta al punt per ser sincer amb tu i amb ell mateix.

Ella- I a mi què. Jo ja no vull veure'l. No en trec res d'acostar-m'hi...

Ell- Sí. La resposta a totes les preguntes que t'estan passant ara mateix pel cap.

(Ella es suavitza i sembla que comença a pensar-s'ho però de cop torna a l'actitud d'abans i comença a caminar)

Ella- Jo me'n vaig. Que et vagi bé. (molt secament)

FI de l'escena.

Claire dans une nuit sombre (la traducció... per quan tingui una estona!)

Il était une fois dans une moyenne chambre dans une grande maison une petite fille nommée Claire qui avait des grands cinq ans. C'était aussi une sombre nuit comme toutes les autres dans le moelleux lit de chaque personne de la famille.

Soudain Claire se réveilla dans la nuit a cause d'un rêve qu'elle avait eut. Elle avait rêve qu'elle buvait un gros verre de sirop a la menthe. En pensant a ce beaux rêve elle se rendu compte qu'elle avait soif. Et puis dans sa tête commença une petite bagarre entre sa soif et sa peur. Une partie de Claire voulait descendre a la cuisine pour remplir un verre d'eau fraiche, l'autre voulait rester dans son lit parce que elle avait trop peur du noir.

Elle décida donc de rester dans son lit a attendre que la soif passe. Mais elle n'arriva pas a s'endormir tellement était forte et tellement la soif lui rendait la bouche pâteuse.

Puis elle pris une énorme détermination.

Avec un grand effort Claire sorti le pied droit de la couette et puis le pied gauche et posa les deux au même temps par terre. Elle hésita un peu et finalement s'approcha de sa porte et l'ouvrit complètement.

Ce qui avait devant elle la freina pour un instant. Une immense maison de playmobil ne pas rangé par une de ses grandes sœurs lui empêcha de passer. Pour un moment passa dans sa tête l'idée de rentrer dans sa chambre, mais la soif fus plus maline et Claire avec un grand effort, en grondant un peu contre sa sœur et les petits bonshommes de la maison en miniature, la poussa petit a petit avec tout son corps et finalement put sortir de sa chambre.

Elle continua son chemin vers l'escalier a travers du couloir mais en arrivant a la moitié elle tomba sur un puzzle de seize pièces qui fallait ranger dans son cadre pour pouvoir passer. Elle commença a le monter mais comme elle n'était pas habitué a faire des puzzles commença a se préoccuper un peu parce qu'elle pensa qu'elle n'arriverai jamais a la cuisine.

Mais en regardant dans le couloir elle vit au loin une oreille de son Doudou qui bougeait et il disait a Claire d'être courageuse et continuer, qui fallait arriver au frigo pour prendre sa bouteille d'eau.

Claire ne voulait plus se sentir toute seule, alors Doudou se leva et accompagna la petite fille dans son tortueux chemin. Elle arriva au bord de la première marche de l'escalier. L'architecte de la maison, se n'avait pas pensé aux enfant qu'ils y allaient vivre et les marches étaient vraiment trop hautes pour Claire et la barre pour s'y accrocher trop grande pour y poser sa main.

Doudou lui souffla a l'oreille pour lui dire qu'il était la avec elle pour l'aider et Claire se rassura. Petit a petit descendit les vingt marches de cet affreux escalier, parfois assise et parfois en posant un pied derrière l'autre.

Finalement arriva dans la salle a manger et commença sa route directe vers le frigo de la cuisine. Elle courut vite, très vite pour que le noir ne l'attrape pas pour la manger avec des frites. Et en faisant un sprint final elle toucha la porte du frigo rouge et l'ouvrit.

Et la lumière fut. Et inonda la cuisine en soulageant Claire. Mais elle avait les bras trop courts pour arriver a la bouteille d'eau que tellement elle désirait. Elle pensa largement quoi faire. Elle n'allait pas quand même remonter dans ça chambre maintenant!

Elle chercha largement en regardant la cuisine et finalement ses yeux se posèrent sur la plus haute chaise. Claire s'approcha, la saisit et elle décida qu'après avoir traversée le noir, poussé une énorme maison de playmobil, et descendu ce gros escalier, pousser encore une chaise se ne serait pas tellement compliqué que ça.

Et en faisant ce grand dernier effort, arriva à pousser la chaise jusqu'au frigo. Elle y monta, allongea son bras et prit la Bouteille d'eau. L'ouvrit glorieusement, l'approcha de sa bouche et finalement, après tout l'effort et les difficultés l'eau coula entre ses lèvres et la soif enfin, passa comme un nuage devant la Lune.

Salsa.

Es tracta d'històries d'una nit dolces i sensuals,

de cintures i mans connectades,

de malucs en etern moviment.

De mirades profundes i somriures clavats,

de pells i suors de gallina.

De connexions rítmiques, d'anar i tornar,

de ballar lents i cadenciosos.

De sentir cossos desconeguts entenent el mateix llenguatge.

De deixar-se inundar per la música de graciosos moviments.

De permetre't conduir per unes mans i unes cames més expertes que les teves.

Atrapar els genolls contra els de l'altre.

Atrapar el cos dins les seves mans.

Sentir-se lliure dins les voltes que et dóna el món.

Oblidant la resta de l'univers,

sols en una sala a vessar de gent.

Tenir la certesa que quan el so s'apagui continuara vivint un divendres més, i més.

I que no caldrà conèixer el nom de qui t'ensenya,

que per ballar i ser sensual no calen noms ni definicions.

Només necessites els impulsos elèctrics i la certesa que hi voldràs tornar.

Un whisky i un café.

Lo recordaba con un olor de colonia de hombre mezclada con el aroma del último cigarrillo. Tenia el aire de un hombre echo y derecho. Adoraba ese olor, sentía seguridad oliéndolo cuando acababa entre sus brazos y fundiendo las calles con sus besos. Una mirada rompedora en un bar solo bebiendo besos de aire y brazos que envolvían. El un whisky, ella un café. Era un hombre resplandeciente cuando la luz lo travesaba, como la resina seca de un árbol, que con la ausencia de luz deja de brillar.

Después de tantos años la translucidez que permitía pasar la luz se había desvanecido. No hay mas brillantez amarilla calándose profundamente dentro de los ojos. El olor de demasiada colonia hiede mezclada con el olor de bares acumulados en la piel y la vestimenta. Es casi revulsivo. La distancia y el tiempo han echo perder la importancia de sentirse cercanos.

Han pasado demasiados años y este encuentro no lleva a ninguna parte. No es necesaria porque los meses sumados a lo meses han demostrado que no importa qué pasa o deja de pasar. Unos extraños sentados en un bar delante de un whisky y un café encontrándose por primera vez en su vida.

Con los años se fluye y se cambia, de estado, de forma, de color, de velocidad. Y todo lleva a un término donde solo se llega siguiendo el camino que ha marcado la acción que se tomaba. Ni más lejos, ni más cerca. Sólo el sitio exacto al cual pertenece cada uno des del momento de la primera decisión de un ser humano.

Por eso hay un café para el y un whisky para ella. No hay nada que decir, nada que hacer, no hay ni un porqué ni un porqué no. Ni sentido ni sentimiento. Solo el deseo de huir muy lejos. Lejos para continuar teniendo el recuerdo del hombre vivo y no retener el hombre deshecho y vacío. Pero el whisky sigue delante de las manos y el café continua caliente sobre la mesa. Inmóviles y en silencio se descubre lo que ya se sabía. Todo terminó el día que terminó.

Un whisky i un cafè.

El recordava amb una olor de colònia d'home barrejada amb la flaire de l'últim cigarret fumat. Tenia un aire d'home fet i dret. Adorava aquella olor, sentia seguretat olorant-lo quan acabava entre els seus braços i fonent els carrers amb els seus petons. Una mirada trencadora en un bar només bevent besades d'aire i braços que embolcallaven. Ell un whisky, ella un cafè. Era un home resplendent quan la llum el travessava, com la resina seca d'un arbre, que amb l'absència de llum deixa de brillar.

Després de tants anys la translucidesa que permetia passar la llum s'ha esvaït. No hi ha més brillantor groga calant-se profundament dins els ulls. La olor de massa colònia put barrejada amb la olor de bars acumulats a la pell i la vestimenta. És quasi revulsiu. La distància i el temps han fet perdre la importància de sentir-se propers.

Han passat massa anys i aquesta trobada ja no du enlloc. No és necessària perquè els mesos sumats a més mesos han demostrat que no importa què passa o deixa de passar. Uns estranys asseguts en un bar davant un whisky i un cafè trobant-se per primera vegada a la vida.

Amb els anys es flueix i es canvia, d'estat, de forma, de color, de velocitat. I tot porta a un terme on s'hi arriba només seguint el camí que ha marcat l'acció que es prenia. Ni més lluny, ni més a prop. Només el lloc exacte que pertany a cadascú des del moment de la primera decisió d'un ésser humà.

Per això hi ha un cafè per ell i un whisky per ella. No hi ha res a dir, res a fer, no hi ha ni un perquè ni un perquè no. Ni sentit ni sentiment. Només el desig de fugir molt lluny. Lluny per continuar tenint el record de l'home fresc i no retenir l'home desfet i buit. Però el whisky segueix davant les mans i el cafè continua calent sobre la taula. Immòbils i en silenci es descobreix el que ja se sabia. Tot es va acabar el dia que va acabar.

NdA: La foto no té una relació exacta amb el que s'explica, però trobo que s'avé força amb el que volia dir.

Lió

Un mapa de Lió,

una sabata dreta,

una sabata esquerra,

i els mitjons.

I encabint-hi

ja estas llesta per marxar

a fer la teva primera passejada

sola i anònima

pels carrers de la ciutat.

Primer contacte

com una primera mirada,

a un amic,

o a un enamorat.

Un primer moment per recordar,

perquè mai coneixeràs tan poc una ciutat

com quan la descobreixes amb els ulls nets

de nous carrers per descobrir.

Cala Ratjada.

Obre els ulls i es troba dins l’habitació banyada per la llum del matí. Despertar natural. En uns minuts s’aixecarà del llit i abans d’esmorzar, abans de res, posant-se el banyador o no, es llançarà a la piscina per sentir la fredor de l’aigua i l’absència de gravetat.

El primer contacte amb la gelor la despertarà definitivament, i poc a poc el cos estremit s’habituarà a la temperatura. Flotant amb els ulls tancats sentint l’escalfor del sol no voldria estar enlloc més que en aquest moment inconnex amb les hores i el temps.

Neda una estona i flota durant una altra, es va deixant arrugar per la humitat. Quan sent que la son ha marxat i comença a sentir-se molt desperta es decideix a agafar l’escala i sortir de l’aigua.

Nua o no es passeja pel pati de la casa fins a tornar a entrar a la seva habitació on la llum ha canviat però segueix banyant el llit. Al bany agafa la tovallola i s’eixuga. Seu al llit i s’estira una estona més deixant-se acariciar pel sol i amb l’escalfor s’endormisca i torna a tenir un somni on l’estiu és etern i només s’ha de preocupar de passejar per una platja cristal·lina.

Uns minuts més tard es desperta i el seu cos li indica que ja és hora de dinar.