11.7.09

de concert!



UN BON ESTIU

concerts
riures
abraçades
festes
més festes
amics
amigues
pioners
guspira
campaments
bèlgica
gràcia
barcelona
pujar caixes
baixar records
cançons
sensacions
llàgrimes
sensibilitat
nostàlgia futura
marxar
tornar
marxar
realitats
mentides
ficcions
veritats
distingir
descobrir
entendre
...

3.7.09

Música!!


La música té l'immens poder de
posar de bon humor,
i també d'entristir,
de fer plorar,
de fer riure,
d'indignar,
de reaccionar,
d'enamorar,
d'unir,
de curar problemes,
de fer feliç.
De donar un sentit a les coses,
de desmuntar cors
i recol·locar ànimes.
De donar ales als llavis i fer somriure,
de moure cossos,
de deixar-te astorat,
de fer silencis sepulcrals
i tot sguit esclatar
en un mar d'aplaudiments,
de crits d'alegria,
d'euforia col·lectiva.
De tenir mil missatges,
per unes úniques paraules.

I sobretot, sobretot...

va per sobre de tot.

1.7.09

A vegades ets una mica absurd.

Penso que et penses que jo encara vull estar amb tu.
Crec que et creus que segueixo estant als teus peus.
Imagino que imagines que si et busco és perquè et necessito.
Hi ha una norma absurda regint-te
que no permet a les persones del teu passat
seguir estant vives en el teu present.
I d’aquesta manera et perds grans coses.
Apartes a manotades qualsevol possibilitat de comunicació.
Per alguna raó estranya no confies en poder viure
tots dos en el mateix món.
Per mi és natural que les vides es creuin de tant en tant.
I tu penses que és una situació artificial.
Però escolta no és tan estrany.
No és control,
no és obsessió,
no és amor,
és simple i desinteressat.
Ni busco,
ni vull trobar.
És tan senzill com no voler-te eliminar.
Vulguis que no, vas ser important.
Vols esborrar qualsevol rastre del passat.
I jo fent-me teories que no tiren endavant.

30.6.09

el tiempo pasa

y sin querer

voy enredándome

con él


(extret d'una cançó cantada per Ana Torroja)

26.6.09

tancat!


17.6.09

Educació

Com cada matí abans d’agafar l’autobus número 28 una persona em dóna el diari “Qué!”.

En aquest diari acostumen a ser una mica sensacionalistes amb algunes coses i per això no és el meu preferit dels diaris gratuïts. A vegades l’encerten. Però avui m’he trobat una petita, pel meu gust, averració.


A la dreta de la pàgina 10 hi ha un titular que diu: “Nuestros niños, muy felices, pero de los que más fracasan”. Sembla un article més parlant i escribint hipòtesis sobre el fracàs escolar.


El subtítol diu: “Estan felices pese a que su fracaso escolar es de los mas altos de la UE. Los expertos indican que debemos exigirles más.” La meva pregunta en aquest punt és: I a Alemanya els nens son molt més feliços perquè treuen més bona nota?

La felicitat a priori és una cosa de tots els infants, de fet és un dret. Un nen amb una vida estable i uns pares amb dos dits de front serà un nen que independentment de les notes que tregui estarà content i segur d’ell mateix.


L’article segueix dient: “Gonzalo Jover, director del estudio sobre felicidad infantil elaborado por la Fundación Crecer Jugando y la Universidad Complutense opina que “tenemos que quebrar sutilmente esta felicidad para hacerles aspirar a más”


I segueix en un apartat de l’article: “Los niños no asocian sacar buenas notas con tener un gran futuro. Según los autores del estudio, los niños españoles no vinculan el hecho de sacar buenas notas con el de tener un futuro laboral. Estudian para lograr la enhorabuena de padres y profesores, explica Bianca Thoilliez. Jover añade que deben entender que su esfuerzo es por su futuro, no por una felicitación”.


A mi el que m’ha fet molt mal ha estat això de trencar subtilment la felicitat dels nens. Cal treure-li als nens la seva alegría per un possible futur treball que els queda encara a anys llum? Trencar subtilment vol dir trencar, diguis com ho diguis. La felicitat és un dels bens més preuats i de petits amb més o menys sort tots la vivim en algún moment i no s’hauria d’arrabassar així com així. Perquè ja posats, diguem-los que han d’estudiar molt per poder tenir un bon pla de jubilació, que treguin bones notes per deixar una bona herència als seus fills, o al néts ja que estem!


Els infants son infants. No son adults. No li pots dir a un nen que estudii per tenir un bon treball quan sigui gran, primer perquè és una cosa que li pot costar d’entendre ja que la percepció que es té de petit és que un es quedarà com s’és per sempre. No hi ha consciència de futur. I segon perquè no pot ser que estiguem creant éssers estressats ja de per si. L’angoixa per un futur prometedor s’inculca massa aviat.


A l’escola els nens i nenes el que fan és per sobre de tot aprendre. I no només això, pares, mares, tutors i educadors (en el sentit més ampli de la paraula), hem de mirar de donar-los ganes d’aprendre. Fer-los veure que l’esforç és important. No dir-los “estudia que si no et quedaràs sense feina i no seràs res”. Seria més adequat donar-los cada dia motius per esforçar-se pel que volen. I què carai, a qui no li agrada que el felicitin? Felicitem als nens pel seu esforç, donem-los ànims quan els costi una mica més. D’aquesta manera tindrem, a llarg termini persones responsables i treballadores, que ara sí, a llarg termini podràn fer el que es proposin.


http://www.que.es/pdfs/madrid/170609mad.pdf (article a la pàgina 10)


http://www.xtec.es/recursos/socials/50dh/infant.htm (declaració dels drets dels infants)


16.6.09

ANHEDONIA


The tasteless ice cream with chocolate.

The freezed kiss.

The unfeeled death.

The nonsensed sense.

The nonsensed nonsense.


Unwarming sun.

Unlived life.

Empty song.


A pity love story.

A boring story for laugh.

The monotone tune that repeats forever.


Is not a calm life,

not a quiet experience.


Only strait.

Only inexistant.

Only nothing.


Not a sign of living life.

Just a dead breath.

Any joy,

any sadness.

Any of anything.


Just you,

and the empty.



*Anhedonia:

Es la incapacidad

para experimentar placer,

la pérdida de interés

o satisfacción

en casi

todas las actividades.

Se considera

una falta de reactividad

a los estímulos

habitualmente placenteros.